Mantenir la salut oral ens protegeix de les malalties

El manteniment de la salut oral contribueix a una major esperança de vida

Avui dia, es reconeix la importància del manteniment de la salut oral i dental al llarg de la vida com un factor necessari, no sols per a incrementar la qualitat de vida, sinó per a no transmissibles, com per exemple la diabetis o les patologies cardiovasculars, evitant l’agreujament d’aquestes patologies d’alta mortalitat.

Les malalties bucodentals més prevalents són les càries i les malalties periodontals, popularment anomenades malalties de les genives, principalment la gingivitis i la periodontitis associades a placa bacteriana. Ambdues són malalties inflamatòries dels teixits que envolten a la dent. I ambdues s’associen a l’acumulació de placa bacteriana, avui dita biofilm dental.

sangrado de encías tras el cepillado

Conseqüències de la periodontitis

Les conseqüències de la periodontitis es deuen a la seva acció a nivell bucal i a nivell general.

A nivell bucal, té conseqüències funcionals, per pèrdua dentària o mobilitat dental, amb la consegüent reducció de la capacitat masticatòria; conseqüències estètiques i conseqüències psicosocials, amb dificultat en la vida de relació, incloent-hi la vida professional.

A més de les repercussions locals, hem de parlar de la seva relació de risc amb altres patologies generals.

Actualment, quan parlem de la relació entre les periodontitis i les malalties sistèmiques, no estem dient que una d'elles es produeixi directament per la presència de l'altra. El que indiquem és que la seva presència influeix en un cert grau en l'aparició o desenvolupament de l'altra. Aquest grau d'influència la quantifiquem epidemiològicament en el que denominem “risc atribuïble”. En el nostre cas, es tractaria de la proporció de nous casos d'una determinada malaltia general que pot atribuir-se al fet de patir periodontitis.

Els estudis mostren que les periodontitis avançades presenten un risc atribuïble de patologies generals, sobretot d'accidents vasculars cerebrals, infarts, i diabetis mellitus, i també artritis reumatoide, part prematur o naixements de baix pes, malalties pulmonars, malaltia renal, i càncer.

Es descriuen dues possibles vies de relació: La primera és directament la bacterièmia o el pas de bacteris i els seus components al torrent sanguini, creant una infecció a distància. La segona, a la qual es dona la major importància actualment, també és conseqüència del pas de bacteris a la sang, però en aquest cas la relació deriva de la inflamació que es produeix com a resposta a l'acció d'aquests bacteris.

Alguns mediadors inflamatoris que es produeixen a nivell dels teixits periodontals inflamats, poden disseminar-se a través de la sang, arribar al fetge i activar una resposta inflamatòria general, amb alliberament de diversos metabòlits inflamatoris, com per exemple, la proteïna C reactiva. Es produiria una disseminació general d'una inflamació local.

En tots dos casos, el procés s'inicia pel pas de bacteris a la sang. Ho fan des de les bosses periodontals, aquests espais que es converteixen en reservoris de bacteris, i que estan ulcerats per la inflamació. Algunes vegades, aquesta entrada es facilita mitjançant canvis físics, com els tractaments gingivals; però també es causen per accions diàries com el raspallat dental o simplement mastegar.

Si considerem un pacient que presenta periodontitis avançada en 25 de les seves dents, els bacteris i els seus productes estarien en contacte amb una superfície ulcerada del voltant de 50 cm². Es tracta d'una amplíssima superfície, encara que invisible a la inspecció, que està en contacte amb el gran contingut sèptic de la bossa.

S'ha vist que el risc atribuïble a la periodontitis avançada en relació amb la patologia cardiovascular és entre 1,5 i 2. És a dir, la probabilitat que es presenti aquesta patologia és d'entre 1,5 i 2 vegades a les d'un pacient sense aquesta patologia inflamatòria gingival. I no és per la coincidència dels factors de risc, sinó que la periodontitis, en si mateixa, actua com a factor independent.

La magnitud de l'excés de risc no és uniforme en la població: és major per als accidents cerebrovasculars que per a malalties cardíaques coronàries, i major en individus homes i menors de 65 anys.

Aquesta condició s'està convertint en una veritable epidèmia a nivell mundial. A Espanya gairebé un 14% de persones la pateixen, però un 6% d'elles no han estat diagnosticades. A nivell epidemiològic, els estudis demostren una associació d'inflamació periodontal i els nivells de glucosa en sang (fins i tot en persones no diabètiques) i també amb les complicacions de la diabetis.

La periodontitis avançada s'associa amb un augment d'hemoglobina glicosilada en persones amb diabetis i també en persones que no la tenen.

Els pacients amb grans profunditats de bossa periodontal tenen 3 vegades i mitja més risc de desenvolupar diabetis que els que no tenen periodontitis. I s'ha vist que cada mm addicional de pèrdua d'inserció correspon a un increment de la HBA1c de 0,13%.

En les persones que encara no tenen diabetis, la progressió de la periodontitis al llarg de 10 anys s'associa amb un augment de la HbA1c i una descompensació de la tolerància a la glucosa, la qual cosa suggereix que pot ajudar a iniciar una diabetis tipus 2.

A més és rellevant tenir en compte que existeix una relació directa entre la gravetat de la periodontitis i les complicacions de la diabetis. La periodontitis avançada s'associa amb major risc de microalbuminúria (2 vegades més risc), malaltia renal terminal (5 vegades més risc) i la mortalitat cardio-renal (3 vegades més risc)

La relació entre periodontitis i diabetis tipus 2 és inflamatori. L'aparició de la diabetis es pot precedir d'inflamació, que condueix al desenvolupament de la resistència a la insulina, que porta a la diabetis.

En els pacients amb periodontitis avançada, el tractament periodontal redueix els nivells dels mediadors proinflamatoris dels diabètics, per la qual cosa milloren la seva sensibilitat a la insulina. Així, el tractament periodontal redueix els nivells d'hemoglobina glicosilada en 0,36% al cap de tres mesos, que és una millora equivalent a l'administració d'un segon antidiabètic oral.

Comparteix aquesta informació

Articles relacionats